Los cuentos de la Guarida – IV

4 01 2011

           He aquí un relato de mi buen compañero Toni. Continuamos con la serie de “Cuentos de la Guarida”, aunque en este caso, por respeto al original, he dejado el texto en catalán. Espero lo disfrutéis.

EPÍLEG D’UNA BATALLA GLORIOSA

Ja era fosc, la batalla havia acabat. Ja no es sentien els crits ni l’entrexocar dels acers. Ja no es sentia el xisclar dels cavalls exaltats, ni el renou dels caps esclafats per les maces. Ja no es sentien les pregàries dels ferits agonitzants, ni els esquitxos de sang sobre el terra folrat de cadàvers.

Ara només es sentien els gossos i els llops, esporgant pels cossos morts plens de mosques. Només el suau soroll del vent que s’emportava les ànimes dels lluitadors. Tan sols es sentia el silenci.

El guerrer va aconseguir incorporar-se amb l’ajuda d’un tros de la seva llança. Tenia una cama esclafada. L’altra tenia dues fletxes clavades i un monyó en lloc de peu. Una espasada li havia arrabassat el bíceps dret, que ara era una massa de sang semicoagulada. Intentava ajudar-se amb una mà sense dits mentre del seu cap, ple de bretxes, nombrosos fils de sang escapaven d’aquell cos mutilat.

El guerrer intentà recordar el perquè d’aquella guerra. Quin motiu havia arrossegat a la mort a tots aquells homes, majoritàriament pagesos i camperols que havien estat arrabassats dels seus camps i llars? Tots tenien familiars i amics que els plorarien, tots havien mort sense saber per què. I ell? Que potser ho sabia, ell? Li vengueren a la ment algunes paraules del general, explicant que el rei reclamava aquella regió com a seva. Així havia estat, tot allò era només per unes terres, que no podien ser de ningú perquè les havia creat Déu. Terres que el seu senyor volia robar a una altre noble poderós, que alhora li havia robat a una altre, i així fina a arribar al primer home que s’hi instal·là per a treballar-hi, guanyant-se la vida de manera humil.

Intentà cridar enmig de la foscor. Necessitava alliberar aquella impotència, el mal que li oprimia l’esperit, però la gargamella i la boca, plenes de sang, no li deixaren.

L’únic ull que li quedava s’ennuvolà en una taca de sang vermella. La respiració començava a fallar, car els pulmons s’anaven omplint de sang. Caigué a terra. Al devora hi trobà els seus intestins, que li havien sortit feia estona i que ara picotejava un corb, negre com la mateixa nit. Un animal que mai mataria sense saber el motiu, que menjaria a on volgués i que sempre seria lliure. No com tots aquells que l’envoltaven, descansant en el somni etern, i amb els que es reuniria aviat.

Fou ser llavors quan la massa gelatinosa del cervell començà a escórrer-se-li entre les bretxes més profundes que tenia al crani. El guerrer exhalà per última vegada abans de que l’ànima sortís del cos, lleugera, ingràvida. A la fi seria lliure per sempre, com el corb, com els llops i es gossos que esporgaven aquell camp de carn morta. Lliure com el vent. Ara seria lliure per a tota l’eternitat, sense que ningú li digués què havia de fer, com havia de viure. O morir.

                                                                                                    Toni d’Eguia i Serra.

 

 

Anuncios

Acciones

Information

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s




A %d blogueros les gusta esto: